La capsa de cartró

Si formem part de la mena de mestres inconformistes amb la nostra feina…
Si sovint ens sentim insatisfets amb els materials que proposen els llibres de text…
Si molts cops llegim o compartim a les xarxes socials noves metodologies o maneres de fer… en definitiva, si som aquells estranys éssers que sovint ens envoltem de llibres o ens endinsem navegant hores i hores per internet per trobar el gran recurs que faci despertar les ganes d’aprendre dels nostres alumnes, de ben segur que aquest vídeo, al mateix temps que a mi, us farà reflexionar i, en els millors dels casos, despertarà més d’un somriure.
I no, avui no us vull escriure de cap nova manera de motivar als nens i nenes de la classe, tampoc de cap eina revolucionària que farà estar els alumnes pendents de nosaltres i entusiasmats d’una manera mai vista a la classe.
Avui us vull parlar d’un dels elements bàsics per a l’aprenentatge, un valor clau pel desenvolupament tant psíquic com emocional de qualsevol nen o nena que tinguem entre nosaltres: LA IMAGINACIÓ.
El verb imaginar ha anat perdent força, ha anat perdent pes en la nostra
societat marcada pels ítems visuals.
Tot és imatge, el que abans dèiem: “una imatge val més que mil paraules”, ha deixat de ser una bona dita per passar a ser una realitat indiscutible i habitual.
Els nens i nenes des que tenen pocs mesos ja estan exposats a milers d’imatges de colors, amb un sol clic els transportem a diferents llocs del món, amb un sol clic som capaços d’estar a l’edat mitjana lluitant amb cavallers i dracs o a l’edat antiga donant de menjar a grans i majestuosos dinosaures.
La imaginació ha anat perdent força a passes agegantades, ja que ja no necessitem imaginar, ja que tot ho veiem sense gaire esforç. Què provoca aquesta pèrdua d’imaginació?
– En primer lloc els puristes de la llengua dirien que això té una repercussió negativa en llegir; la lectura és un dels grans problemes per resoldre en el món educatiu, els nombrosos plans de lectura engegats per l’administració, encara no han trobat la clau que obri les ganes de llegir dels alumnes. Aquesta manca de motivació vers la lectura provoca de retruc, i en una espiral d’efectes negatius, problemes de comprensió lectora, dificultats d’expressió escrita i en conseqüència elevades faltes d’ortografia.
– En segon lloc també provoca una manca de CREATIVITAT, la imaginació d’un infant és el preludi d’una creativitat adolescent i adulta. Sense aquesta imaginació, sense aquesta capacitat de crear, estem fent uns alumnes indefensos davant els nous reptes del dia de demà, incapaços de pensar més enllà del que veuen, incapaços de preveure dificultats o de resoldre problemes …
Està molt bé (i jo sóc el primer) de treballar amb noves eines, de fer les classes plenes de visualitzacions (és del tot necessari) però no ens podem deixar portar només per això. Hem de donar valor a les petites coses, hem de donar valor al joc (una altra paraula que sembla treta del diccionari en moltes classes i en algunes escoles), hem de deixar que els nostres alumnes facin volar més la imaginació.

Perquè molts cops potser és més important la capsa de l’ordinador que el propi ordinador…. 

Bon Nadal!

Si som capaços de emocionar-nos… Si som capaços de transmetre emocions… Allà on estiguem, envoltats dels que hi són i recordant els que van marxar… tindrem un BON NADAL!!!

Coses del Nadal

SI, certament em podeu convèncer dient que ens manipulen…
SI, em podeu dir que ens volen fer emocionar per després vendre’ns el darrer article de moda…
SI, em podeu assegurar que ens enganyen per fer-nos caure en la llagrimeta fàcil…
Si, em podeu repetir que ens prenen per tontos perquè caiguen i mosseguem l’ham…
SI, estic amb vosaltres, experts en campanyes i experts en cursos de publicitat subliminal, ens fan anar per allà on volen…

Si, si, si, si i si, ja ho sé, però que voleu que us digui, totes aquestes campanyes publicitàries d’abans del Nadal m’agraden, perquè penso que si l’objectiu final es vendre el seu producte a mi m’és igual, potser el compro o segurament no, però el que si que sé del cert, és que en un primer moment la intenció del publicista ha estat emocionar i transmetre uns valors que del tot estic convençut que són vàlids per totes les persones i sobretot per tots els infants.

El Nadal, com altres dies de l’any, ara em bé el cap aquella fantàstica poesia en forma de pregària de “cada dia podria ser Nadal” és un bon moment per practicar amb els alumnes, una de les assignatures que haurien d’estar amb lletres majúscules en el nostre currículum i malauradament no hi és: L’educació emocional, l’educació en valors.

I d’aquest anunci, en podem extreure moltes aplicacions educatives:valors com Pau, amistat, respecte, no violència, resolució de conflictes….
Perquè si d’una cosa estic convençut és que hem d’aprofitar els pocs moments on la societat ens deixa una petita escletxa oberta a manera d’emocions on poder treballar els valors amb els alumnes d’una manera conjunta entre societat i escola, sinó ho aprofitem veritablement el futur el tenim complicat.

… I si això passa per Nadal doncs benvingut sigui…
 

No sóc un bon mestre

Avui he sortit de nou trist i descontent de l’escola, em faig gran, abans aquestes coses no en passaven, i el pitjor del cas, és que penso que aquest bloc s’està convertint en un diari personal d’un mestre desconcertat davant d’un món educatiu que el supera i on només vomito per escrit tots aquells pensaments que el dia a dia em provoquen les situacions que visc.

Avui, m’he dedicat a fer un experiment (em direu, quina poca feina) entre totes les mestres i els mestres que m’he trobat a l’escola: quin? Mentalment he anat anotant quants mestres es queixaven de la molta feina que hi ha ara per Nadal i de les ganes que passi tot plegat.

Sabeu la resposta? Doncs en una escola petita com la meva, vuit persones s’han lamentat o queixat de tot plegat. Que si notes, que si cançons, que si murals, que si postals, que si obres de teatre, que si els nens i nenes estan insuportables, que si reunions.. a tot arreu a l’ascensor, al passadís, a l’hora de dinar, al pati… el tema de conversa era la “quantitat de feina” i “és la pitjor època de l’any”

Però com un mestre pot arribar a dir: el Nadal és la pitjor època de l’any????? 

Ho reconec, entono el “mea culpa”, no sóc un bon mestre, no sóc un gran professional, sóc un “bitxo raro”, però, no ho digueu a ningú, m’encanta aquests temps, m’encanta veure com els nens i nenes gaudeixen d’aquestes vivències, m’encanta com pinten, com assajant les obres de teatre, com entonen amb millor o pitjor afinament les cançons, com criden, com s’esvaloten, com s’abracen als nens més petits, com en definitiva per una vegada a l’any encara que sigui una: s’ho passen bé a l’escola. 

I si, això comporta nervis, comporta que no es facin divisions, ni sintagmes nominals, comporta que no hi hagi silenci a les classes, comporta cansament, comporta que no es segueixi la programació… en definitiva que es faci vida, que es faci emoció, que és faci somriures que es faci quelcom que enllaça realment l’escola amb la vida real dels alumnes, que no desentona amb la seva realitat, que no els és indiferent, que provoca sentiments… 

El més absurd de tot, però ha estat quan una mestre entre queixes i més queixes, m’ha deixat anar; i quan ensenyem alguna cosa? no hi ha temps per fer classe!!!. Jo penso: no ensenyem al Nadal?

Cada acció és una ensenyança, emocionant-se, sent solidari, pintant, retallant, dibuixant, cantant, memoritzant, expressant… tot això costa molt acceptar que també són aprenentatges? Costa molt entendre que això també és fer escola?

I com sempre les que més feina deuen tenir i les que menys es queixen: els d’educació infantil, per què? Dedueixo perquè si fa no fa durant tot l’any és igual: crits, manualitats, cançons… però és clar, com també he sentit a dir algunes vegades: Ells no han “d’ensenyar” no “han de seguir un llibre,, un currículum”

Molts cops prostituïm el terme “ensenyar” i el reduïm a la mínima expressió, creien que ensenyar és fer medi, fer llengües o fer matemàtiques, com he dit més d’un cop i ho torno a dir: cal “infantilitzar” l’educació primària urgentment, cal buscar experiències on els alumnes “aprenguin” gaudint i aprenguin el que de veritat els serveix. 

 Però és clar, potser és més còmode tenir els nens i nenes asseguts en fileres i recitant tots junts la taula del nou i que després en silenci facin una redacció amb bona cal•ligrafia sobre que és el que els agrada del Nadal.

Una avaluació utòpica

Ja la tenim aquí, com aquella festa que tothom saps quan és, però que molts pocs volen anar, l’avaluació torna a fer acte de presència en la vida de mestres i alumnes. I com cada vegada en aquestes dates prèvies em tornen els mateixos dubtes i les mateixes angoixes, uns maldecaps que a la llarga van desapareixen deixant un rastre d’inquietud davant la tasca realitzada.

     No m’agrada avaluar, no m’agrada posar notes, no m’agrada gens… potser és el que més detesto d’aquesta tasca de ser docent, ser jutge d’unes capacitats, d’uns coneixements, d’unes actituds… personalment no m’apassiona, no m’entusiasma sinó tot al contrari, si per mi fos ho eliminaria… ara cauran sobre mi, tots els experts pedagogs (molt més formats que jo) que diran que l’avaluació es necessària i imprescindible.

    Però que voleu que us digui, a la primària, serveixen de molt?…  Bé ara estic escoltan a tots els que em diuen: Si, per saber si l’alumne va adquirint uns coneixements ( que la majoria al cap de pocs dies ja els ha oblidat) per saber si l’alumne va adquirint unes habilitats, unes capacitats (aquí els puristes de la reforma em diran que s’ha d’avaluar per competències) i jo els diré que la majoria que ho fan, acaben fent exàmens de coneixements…

    La primària ha de ser un camí, no ha de ser una cursa per etapes on quan s’acaba una etapa, molts cops comença un altre que poc ha de veure en l’anterior.

   Penso que la veritable avaluació l’ha de fer l’alumne. Ara tanco els ulls, m’imagino a la meva escola ideal (molt i molt allunyada d’aquí…) i penso: I si ens atrevíssim a donar un full en blanc, amb el nom, els cognoms de l’alumne i unes preguntes tipus:

• Què he après? 
• Com ho he après?
• Em serveix per alguna cosa el què he après? 
• M’he divertit?
• M’he esforçat?
• M’he sentit protagonista del meu aprenentatge?
• M’he emocionat? 
• He ajudat als altres a arribar fins on he arribat jo? 
• He utilitzat unes eines que em serviran en un futur?
• He fet partícip a la meva família del que vaig aprenent?
• Ho he compartit amb altres nens i nenes virtualment?
• (us convido a afegir-ne les que volgueu)

A partir de les seves respostes potser, i només dic potser (perquè sóc un ignorant en temes d’avaluació) tindríem una nota molt més objectiva que no pas ara amb tots els ítems que recollim. Perquè no fem la prova? Per què per un dia ens deixem del “insuficiente y notable” dels anys 80? (gairebé 40 anys han passat i posem els mateixos ítems), tenim por de les respostes dels alumnes?

  Malauradament , obro els ulls, torno a la realitat i sé que això no passarà: masses riscos i masses pors: pors a que diran als pares, pors a que diran als puristes de l’exigència, pors a que els alumnes deixin de tenir por a suspendre i perdem les poques armes que tenen alguns per mantenir la disciplina…pors i pors que no ens deixaran córrer riscos, no sigui que…

Armes del diable

Ja fa una època, que en ve al cap un pensament que em fa rodolar el cervell i reflexionar una estona i que a cops em provoca neguit i a cops incomoditat…

         Fins fa no gaire, vivia amb la percepció que fora de la meva escola no existia cap escola més; els docents que conec del dia a dia eren els meus únics referents, que el model d’escola que havia mamat de petit i seguit mamant si fa no fa en els meus anys de mestre eren el centre de l’univers i que fora d’allò la realitat era semblant i si fa no fa idèntica.
       Vivia instal·lat en una comoditat gratuïta, en un fer les coses perquè s’han de fer i perquè sempre s’han fet així. I si és clar, existien cursets, existien llibres, revistes on deixaven clar que un altre escola era possible, que una altra educació, metodologia, altres eines existien i … Però què voleu que us digui, el meu llibre, les meves fitxes, els meus exàmens del zero al deu, les meves còpies, les fileres a la classe… eren la meva tranquil·litat, la seguretat que allò era que s’havia de fer, total si tothom ho feia igual era perquè estava bé oi?

     Però de cop, ai quin sotrac: L’edat? La maduresa? Un accident? Una picada de mosquit?… Alguna cosa va provocar un terrabastall al meu cervell i va fer que la realitat en la qual havia estat vivint els darrers anys quedés estroncada i trencada en mil bocins. I a partir de llavors i fins avui, ja no visc tranquil, he conegut altres realitats, altres metodologies, altres eines, altres mestres, diferents pedagogs, altres maneres de fer, altres maneres d’aprendre, d’ensenyar, d’avaluar, de fer escola, de fer família escola, que em fan estar en un neguit constant.  Aquestes noves maneres o aquestes noves persones, em provoquen inseguretat, em provoquen ansietat, em provoquen rebelió, em provoquen uns nervis, em provoca un voler fer les coses diferent però amb por del que diran i que molts cops provoquen  mossegades de llengua  per no deixar de seguir fent com si res….

 Què ha sigut el detonant d’aquest canvi de mentalitat? Doncs si, després de moltes i moltes voltes puc confirmar que la culpa les tenen: Les maleïdes xarxes socials, el desconegut Twitter , l’inútil bloc que escric… totes aquestes tres funestes armes mortíferes han provocat que ja no sigui el mestre d’abans; que ja no visqui tranquil amb el meu Santillana (perdó sr llibre)

 M’agradaria ser  com Don Quixot i que com les seves germanes, algú em tirès a la foguera totes aquestes poderoses armes que m’han capgirat el cervell, que m’han fet entendre que estem educant a nens del segle XXI amb el pensament de mestres del segle XX, a la foguera el twitter i tots els Mestres que m’han ensenyat altres realitats , a la foguera totes les realitats d’altres escoles que utilitzen mètodes perversos com ara treballar per projectes o fer servir els mòbils (una altre eina del diable), a la foguera els Canals del Facebook d’escoles que comparteixen activitats per les famílies, a la foguera al bloc que m’ha fet pensar i escriure històries horribles, que m’ha fet buidar en un ordinador els pensaments d’un boig…

En definitiva, potser vivia millor abans (segur que si, sense dubte) però que voleu que us digui, prefereixo de tant en tant tenir maldecaps incòmodes i seguir carregant les armes del diable per sentir-me que formo part d’un col.lectiu que troba amb la incomoditat la seva raó per seguir creixent.

Per alguna cosa he fet i segueixo fent de Llucifer als Pastorets… (per cert dia 14, 20 i 21 de desembre al Casal Font Fargues)

Ser mestre i pare ( 1a part)

L’edat et fa veure les coses, les situacions, les relacions, les perspectives, els encerts, els fracassos… d’una manera diferent, entenc que no és el mateix la visió d’un mestre novell de 22 anys que d’un de 45 amb més de 20 anys d’experiència docent.

Aquest procés de canvi, tothom el pateix, d’una manera diferent de ben segur, però el pateix. Però penso, que es un canvi inconscient molts cops, la persona a mida que avança en edat va adquirint més experiència en allò que fa, més seguretat, però que aquesta edat no necessàriament et provoca un canvi radical en la manera de fer o de ser. Parlo en primera persona? Evidentment, cada persona és diferent, però m’atreveixo a insinuar-lo.

Però el que veritablement canvia la perspectiva de moltes coses (jo diria que de totes) és quant ets pare o mare, i això sigui a l’edat que sigui, penso que la realitat es transforma i el que abans segur que era blau ara potser t’ho mires i és d’un verd claret. Amb això vull dir, que un mestre porti 10, 15 o 30 anys fent d’educador, quan és pare o mare la seva visió de l’educació per força ha de canviar i aquests canvi segurament provoqui diferents connotacions en la tasca del dia a dia.

Quan un és pare vol el millor pels seus fills, vol que el metge solucioni tots els problemes de salut que pugui tenir, vol que la cadireta del cotxe resulti la més segura del mercat, vol que … en definitiva el millor per la persona que més estima… i quan arriba el moment d’anar a l’escola? Doncs buscarà l’escola que millor eduqui al seu fill. Doncs si tot això ho té clar, el pare-mestre, la seva tasca diària ha de millorar per força, per què? Doncs perquè voldrà educar, ensenyar, estimar, transmetre valors, educar en definitiva de la mateixa manera que l’agrada que ho facin al seu fill.

   Personalment des de que sóc pare m’he fet la mateixa pregunta molts dies a l’escola? Sóc el mestre que m’agradaria que els meus fills tinguessin? Faig les classes de la manera que m’agradaria que al meu fill les rebés? Transmeto, emociono, educo com el/la mestre dels meus fills m’agradaria que ho fes? Totes aquestes preguntes per força provoquen un malestar positiu, un inconformisme, un voler fer les coses d’una manera diferent. SI, penso que ajuda molt ser pare o mare a la tasca de mestre, a part t’adones de moltes coses que abans no feies, te n’adones que la importància que molts cops donem a l’escola es relativitza, que els nens i nenes viuen el moment però que després tot passa…

 Ajuda a ser un mestre diferent el fet de ser pare, amb això no dic que hi hagi molts bon mestres que no siguin pares, o molts mals mestres que ho siguin, però estic convençut que molts pares o mares que m’esteu llegint estareu d’acord amb mi que l’educació es veu diferent.

Encara però, que la visió de l’educació canviï no tot es flors i violes, el temps, aquest veritable ser monstruós que ens menja, també intervé quan ets pare o mare oi que si?

El llibre de text

Avui també voldria parlar dels llibres de text, i dic voldria perquè a les xarxes socials darrerament s’ha estès un interessant debat sobre la seva utilització a les aules en ple segle XXI.

     Com sempre hi ha dos bàndols radicalment oposats: En primer lloc (dic primer perquè personalment són els que en el meu twitter tenen més presència i fan més palesa la seva postura) estan el que es posicionen en contra de la seva utilització; argumentant entre altres moltes coses que en el nostre segle i en tota la informació que tenim a la xarxa no calen llibres de text i molt menys les despeses que provoquen. Per què? Doncs perquè el propi mestre té les eines necessàries per crear el seu propi material i que aquest sempre serà més ric, més individualitzat, més motivador i sobretot més útil perquè cada grup, cada tipus d’alumne és diferent i això el llibre de text no pot controlar, individualitat vers globalitat.

    Els que defensen el llibre de text, aquests però bàsicament no estan gaire presents en el debat( serà casualitat són els que menys utilitzen les xarxes socials)… i arribat aquest punt jo em pregunto: té alguna cosa a veure que els que defensen la seva utilització com a eina bàsica, gairebé única, tenen la competència digital com la més oblidada de les competències a treballar? Els que defensen la seva utilització tenen en les editorials de text evidentment els seus màxims aliats i defensors (faltaria més) a part de ser el seu producte i del que depèn en bona part el seu sou. Elles, les editorials creuen fermament en la seva utilitat i seria molt erroni pensar que no estan intentant any rere any actualitzar els seus continguts i les seves activitats vers un nou concepte d’aprenentatge i una nova manera d’utilitzar-lo. Personalment ja fa més de quinze anys que faig servir llibre de text (diríem que el tinc i el tenen els alumnes, altre cosa és que l’utilitzem molt o poc)) puc afirmar que poc o res tenen a veure els llibres d’ara amb els de fa deu anys.

    Quin és l’error de fons? La seva utilització. M’intento justificar, moltes vegades els llibres de text fan propostes d’activitats dissenyades per utilitzar les TIC, per fomentar el treball cooperatiu, dissenyant propostes que van més enllà de l’utilització del llibre de text com a lloc on estan els continguts i les activitats de cada lliçó per fer a la llibreta, quina és doncs l’errada? Doncs que molts mestres, jo diria que la majoria, que fan servir els llibres de text, obliden la primera part i el fan sevir només per subratllar els continguts i fer els activitats escrites. I aquí tornem a la manca de formació en competència digital i en noves metodologies que existeix.

Si que penso que el llibre de text pot ser bo per tenir-ho aquell mestre novell (encara que diria molt de la poca preparació de les universitats de formació de mestres) que al començar necessita tenir la seguretat que està fent les coses seguint criteris definits. EL llibre de text pot ser bo també per aquell mestre (que existeix) que la seva zona de confort es tan gran, la té tan apamada, té tantes pors a sortir, que el llibre de text és el flotador salvavides que el fa no ofegar-se.

Aquestes dues versions de mestres existeixen però no són les més grans, així que penso que la major part dels mestres hauríem de tenir la suficient formació (ai la formació permanent, la gran oblidada) per generar els nostres propis continguts adaptats als nostres alumnes, però i el temps? Qui ens el dóna? Si ja les editorials en els seus llibres de text ens ho soluciona tot? Aquesta despesa de temps ja no la tenim (argument de bona part de molts claustres coneguts)

Penso que el temps del mestre és molt valuós (propera entrada del bloc)i que cal gestionar-lo, però també penso que el que ensenyem i com ho fem és bàsic per trencar molts tòpics dels alumnes: això és un rotllo, no serveix de res… i això en bona part ve provocat per fer del llibre de text (mal utilitzat) la única eina existent a la classe durant tota l’escolaritat

el senyor Deures jutjat

En un indret molt llunyà o molt o proper segons es miri…, un esdeveniment  va provocar que milers de reporters de tot el món, milers de tv, ràdios, diaris… estiguessin pendents del que succeïa en aquella ciutat en aquells dies.
En els jutjats , tenia lloc un dels casos més curiosos dels darrers anys, es jutjava al Senyor Deures i la necessitat o no de “castigar” “sancionar” els nens i nenes que no feien els deures i per tant provocaven la pena d’aquest honorable i històric membre ancestral de l’escola d’abans i d’ara.
Aquest cas, havia despertat l’interès de pedagogs, mestres, psicòlegs, d’associacions de pares i mares però també de canals sensacionalistes . La conveniència o no dels deures a casa a la primària tenia raó d’existir? Servien per a alguna cosa?

Els dos advocats tenien prou arguments per estar convençuts que el jutge els donaria la raó. Després de dos dies escoltant els testimonis dels dos advocats, havia arribat el moment de les conclusions finals, per la tarima havien passat: Mestres totalment a favor de posar-ne, altres de més contraris, pares i mares desesperats, d’altres qui ni es van presentar, d’altres que insistien en què encara hi havia pocs…

El fiscal va començar a exposar les seves conclusions finals davant la mirada atenta d’uns nens i nenes expectants: Diferents arguments dits amb un to segur i contundent: El primer va ser que els nens i nenes ja estan prou temps durant el dia a l’escola i que necessiten fer altres activitats que no requereixen estar asseguts, haurien de fer activitats que requerissin més moviment i treballar altres capacitats que a l’ escola no es fa. Un altre argument que va exposar el fiscal va ser la ineficàcia dels deures en l’aprenentatge, on explicava que molts cops els deures són repeticions absurdes del que s’ha treballat a classe i no afavoreixen en res l’aprenentatge. Finalment, un altre argument dels qui estan en contra era que els deures poden provocar diferències entre uns alumnes i altres, ja que hi ha molts que o bé no tenen ningú que els ajudi o els hi faci fer o bé no tenen espai o bé no tenen temps per fer-los. No cal dir que a l’acabar la seva exposició la cara del Senyor Deures era un poema i contrarestava amb la cara d’alegria de molts vailets.

Tot seguit va prendre la paraula l’advocat defensor davant la mirada suplicant d’un senyor deures que ja es veia a la cua de la INEM… El primer argument de la defensa va ser que els deures eren bàsics per reforçar el que es treballava a classe i que amb aquestes repeticions s’aconseguia que l’alumne/a consolidés el que s’havia après, el següent argument era treballar els hàbits: l’esforç, la responsabilitat eren valors prou importants i que amb els deures es treballaven molt. La implicació de les famílies va ser l’argument que va provocar alguns aplaudiments a la sala, amb els deures s’aconseguia que les famílies participin en l’aprenentatge. Finalment l’advocat defensor va explicar que els deures poden ser treballs de recerca fora de l’aula i que no han d’implicar una repetició sistemàtica sinó obrir les portes de la creativitat i de la investigació.

El jutge després d’escoltar amb atenció als dos advocats va marxar a deliberar per tal de prendre una decisió: Seguir com estaven o enviar al sr. Deures a fer una altra tasca social? Quina decisió va prendre?…

I aquí acaba la història, malauradament encara està deliberant, i així van passant els anys, hi ha alguns mestres que segueixen enviant deures i més deures, d’altres que ja han desistit per desgana, d’altres que per convicció no en demanem, d’altres que de tant en tant i sense gaire sentit, d’altres que busquen les maneres de fomentar el pensament crític fomentant la investigació….

Com sempre “cada maestrillo con su librillo”

"Cada maestrillo…

Els mestres en general som orgullosos de la nostra manera de fer d’explicar, d’ avaluar, de fer les classes, de relacionar-nos amb els alumnes…, malauradament encara en molts centres, en molts claustres hi ha la màxima: “cada maestrillo tiene su librillo”, i treure segons qui del seu “librillo” i explicar-li el teu, és molt complicat, difícil i en alguns cops impossible.

Segons el refranyer popular hi ha una dita que proclama: Ningú és profeta a la seva terra, i aquesta sentència s’escau a la perfecció entre alguns mestres. Aquesta dita significa que generalment les persones que valen no solen veure reconeguts els seus mèrits entre els seus compatriotes.
Això prova certes decepcions i certes sensacions d’abatiment.
I és que costa ser profeta allà on et coneixen, costa que reconeguin la teva vàlua en un lloc on ja ets conegut amb anys i costa que la teva opinió sigui molt més que escoltada. Costa que en un món com el nostre, acceptem o acceptin els docents que potser hi ha algú en el seu entorn, un company de feina, més jove o més vell (l’edat molts cops no és sinònim) que fa les coses diferents o de manera radicalment diferent i que potser estaria bé mirar-ho.
Personalment em costa molt, obrir el meu llibre als meus companys de claustre per això quan em pregunten perquè “perdo el temps” escrivint en un bloc si molta gent no em llegirà o no interessarà a ningú, els responc que és la meva manera pública d’obrir el meu “librillo” als altres. És  la manera que he trobat per fer sentir la meva veu i que aquesta arribi, sí que és cert que a poca gent, però els comentaris al bloc o les interaccions al twitter permeten originar un seguit de complicitats que et fan entendre que el teu llibre en un altre escola, tampoc no molt llunyana, té quelcom de comú amb un altre docent, i que potser les pàgines del teu llibre tampoc estan tan mal escrites.
Ho reconec, no sóc profeta a la meva escola, ni en qüestions TIC, ni en qüestions metodològiques, a cops em desespera, a cops em motiva, a cops m’entristeix a cops m’impulsa a seguir…
El que tinc molt clar és que tard o d’hora arribarà aquell profeta de torn que il·lumini a molts docents del meu entorn i el meu “librillo” potser ja no estigui tan allunyat.
 I tan de bo, no tardi gaire en arribar, perquè aquest hauria de ser l’objectiu de tota escola,   que tothom tinguéssim “el mismo librillo” (PERÒ QUE NO SIGUI UN LLIBRE DE TEXT SI US PLAU)