El llibre de text

Avui també voldria parlar dels llibres de text, i dic voldria perquè a les xarxes socials darrerament s’ha estès un interessant debat sobre la seva utilització a les aules en ple segle XXI.

     Com sempre hi ha dos bàndols radicalment oposats: En primer lloc (dic primer perquè personalment són els que en el meu twitter tenen més presència i fan més palesa la seva postura) estan el que es posicionen en contra de la seva utilització; argumentant entre altres moltes coses que en el nostre segle i en tota la informació que tenim a la xarxa no calen llibres de text i molt menys les despeses que provoquen. Per què? Doncs perquè el propi mestre té les eines necessàries per crear el seu propi material i que aquest sempre serà més ric, més individualitzat, més motivador i sobretot més útil perquè cada grup, cada tipus d’alumne és diferent i això el llibre de text no pot controlar, individualitat vers globalitat.

    Els que defensen el llibre de text, aquests però bàsicament no estan gaire presents en el debat( serà casualitat són els que menys utilitzen les xarxes socials)… i arribat aquest punt jo em pregunto: té alguna cosa a veure que els que defensen la seva utilització com a eina bàsica, gairebé única, tenen la competència digital com la més oblidada de les competències a treballar? Els que defensen la seva utilització tenen en les editorials de text evidentment els seus màxims aliats i defensors (faltaria més) a part de ser el seu producte i del que depèn en bona part el seu sou. Elles, les editorials creuen fermament en la seva utilitat i seria molt erroni pensar que no estan intentant any rere any actualitzar els seus continguts i les seves activitats vers un nou concepte d’aprenentatge i una nova manera d’utilitzar-lo. Personalment ja fa més de quinze anys que faig servir llibre de text (diríem que el tinc i el tenen els alumnes, altre cosa és que l’utilitzem molt o poc)) puc afirmar que poc o res tenen a veure els llibres d’ara amb els de fa deu anys.

    Quin és l’error de fons? La seva utilització. M’intento justificar, moltes vegades els llibres de text fan propostes d’activitats dissenyades per utilitzar les TIC, per fomentar el treball cooperatiu, dissenyant propostes que van més enllà de l’utilització del llibre de text com a lloc on estan els continguts i les activitats de cada lliçó per fer a la llibreta, quina és doncs l’errada? Doncs que molts mestres, jo diria que la majoria, que fan servir els llibres de text, obliden la primera part i el fan sevir només per subratllar els continguts i fer els activitats escrites. I aquí tornem a la manca de formació en competència digital i en noves metodologies que existeix.

Si que penso que el llibre de text pot ser bo per tenir-ho aquell mestre novell (encara que diria molt de la poca preparació de les universitats de formació de mestres) que al començar necessita tenir la seguretat que està fent les coses seguint criteris definits. EL llibre de text pot ser bo també per aquell mestre (que existeix) que la seva zona de confort es tan gran, la té tan apamada, té tantes pors a sortir, que el llibre de text és el flotador salvavides que el fa no ofegar-se.

Aquestes dues versions de mestres existeixen però no són les més grans, així que penso que la major part dels mestres hauríem de tenir la suficient formació (ai la formació permanent, la gran oblidada) per generar els nostres propis continguts adaptats als nostres alumnes, però i el temps? Qui ens el dóna? Si ja les editorials en els seus llibres de text ens ho soluciona tot? Aquesta despesa de temps ja no la tenim (argument de bona part de molts claustres coneguts)

Penso que el temps del mestre és molt valuós (propera entrada del bloc)i que cal gestionar-lo, però també penso que el que ensenyem i com ho fem és bàsic per trencar molts tòpics dels alumnes: això és un rotllo, no serveix de res… i això en bona part ve provocat per fer del llibre de text (mal utilitzat) la única eina existent a la classe durant tota l’escolaritat

El llibre de text

el senyor Deures jutjat

En un indret molt llunyà o molt o proper segons es miri…, un esdeveniment  va provocar que milers de reporters de tot el món, milers de tv, ràdios, diaris… estiguessin pendents del que succeïa en aquella ciutat en aquells dies.
En els jutjats , tenia lloc un dels casos més curiosos dels darrers anys, es jutjava al Senyor Deures i la necessitat o no de “castigar” “sancionar” els nens i nenes que no feien els deures i per tant provocaven la pena d’aquest honorable i històric membre ancestral de l’escola d’abans i d’ara.
Aquest cas, havia despertat l’interès de pedagogs, mestres, psicòlegs, d’associacions de pares i mares però també de canals sensacionalistes . La conveniència o no dels deures a casa a la primària tenia raó d’existir? Servien per a alguna cosa?

Els dos advocats tenien prou arguments per estar convençuts que el jutge els donaria la raó. Després de dos dies escoltant els testimonis dels dos advocats, havia arribat el moment de les conclusions finals, per la tarima havien passat: Mestres totalment a favor de posar-ne, altres de més contraris, pares i mares desesperats, d’altres qui ni es van presentar, d’altres que insistien en què encara hi havia pocs…

El fiscal va començar a exposar les seves conclusions finals davant la mirada atenta d’uns nens i nenes expectants: Diferents arguments dits amb un to segur i contundent: El primer va ser que els nens i nenes ja estan prou temps durant el dia a l’escola i que necessiten fer altres activitats que no requereixen estar asseguts, haurien de fer activitats que requerissin més moviment i treballar altres capacitats que a l’ escola no es fa. Un altre argument que va exposar el fiscal va ser la ineficàcia dels deures en l’aprenentatge, on explicava que molts cops els deures són repeticions absurdes del que s’ha treballat a classe i no afavoreixen en res l’aprenentatge. Finalment, un altre argument dels qui estan en contra era que els deures poden provocar diferències entre uns alumnes i altres, ja que hi ha molts que o bé no tenen ningú que els ajudi o els hi faci fer o bé no tenen espai o bé no tenen temps per fer-los. No cal dir que a l’acabar la seva exposició la cara del Senyor Deures era un poema i contrarestava amb la cara d’alegria de molts vailets.

Tot seguit va prendre la paraula l’advocat defensor davant la mirada suplicant d’un senyor deures que ja es veia a la cua de la INEM… El primer argument de la defensa va ser que els deures eren bàsics per reforçar el que es treballava a classe i que amb aquestes repeticions s’aconseguia que l’alumne/a consolidés el que s’havia après, el següent argument era treballar els hàbits: l’esforç, la responsabilitat eren valors prou importants i que amb els deures es treballaven molt. La implicació de les famílies va ser l’argument que va provocar alguns aplaudiments a la sala, amb els deures s’aconseguia que les famílies participin en l’aprenentatge. Finalment l’advocat defensor va explicar que els deures poden ser treballs de recerca fora de l’aula i que no han d’implicar una repetició sistemàtica sinó obrir les portes de la creativitat i de la investigació.

El jutge després d’escoltar amb atenció als dos advocats va marxar a deliberar per tal de prendre una decisió: Seguir com estaven o enviar al sr. Deures a fer una altra tasca social? Quina decisió va prendre?…

I aquí acaba la història, malauradament encara està deliberant, i així van passant els anys, hi ha alguns mestres que segueixen enviant deures i més deures, d’altres que ja han desistit per desgana, d’altres que per convicció no en demanem, d’altres que de tant en tant i sense gaire sentit, d’altres que busquen les maneres de fomentar el pensament crític fomentant la investigació….

Com sempre “cada maestrillo con su librillo”

el senyor Deures jutjat

"Cada maestrillo…

Els mestres en general som orgullosos de la nostra manera de fer d’explicar, d’ avaluar, de fer les classes, de relacionar-nos amb els alumnes…, malauradament encara en molts centres, en molts claustres hi ha la màxima: “cada maestrillo tiene su librillo”, i treure segons qui del seu “librillo” i explicar-li el teu, és molt complicat, difícil i en alguns cops impossible.

Segons el refranyer popular hi ha una dita que proclama: Ningú és profeta a la seva terra, i aquesta sentència s’escau a la perfecció entre alguns mestres. Aquesta dita significa que generalment les persones que valen no solen veure reconeguts els seus mèrits entre els seus compatriotes.
Això prova certes decepcions i certes sensacions d’abatiment.
I és que costa ser profeta allà on et coneixen, costa que reconeguin la teva vàlua en un lloc on ja ets conegut amb anys i costa que la teva opinió sigui molt més que escoltada. Costa que en un món com el nostre, acceptem o acceptin els docents que potser hi ha algú en el seu entorn, un company de feina, més jove o més vell (l’edat molts cops no és sinònim) que fa les coses diferents o de manera radicalment diferent i que potser estaria bé mirar-ho.
Personalment em costa molt, obrir el meu llibre als meus companys de claustre per això quan em pregunten perquè “perdo el temps” escrivint en un bloc si molta gent no em llegirà o no interessarà a ningú, els responc que és la meva manera pública d’obrir el meu “librillo” als altres. És  la manera que he trobat per fer sentir la meva veu i que aquesta arribi, sí que és cert que a poca gent, però els comentaris al bloc o les interaccions al twitter permeten originar un seguit de complicitats que et fan entendre que el teu llibre en un altre escola, tampoc no molt llunyana, té quelcom de comú amb un altre docent, i que potser les pàgines del teu llibre tampoc estan tan mal escrites.
Ho reconec, no sóc profeta a la meva escola, ni en qüestions TIC, ni en qüestions metodològiques, a cops em desespera, a cops em motiva, a cops m’entristeix a cops m’impulsa a seguir…
El que tinc molt clar és que tard o d’hora arribarà aquell profeta de torn que il·lumini a molts docents del meu entorn i el meu “librillo” potser ja no estigui tan allunyat.
 I tan de bo, no tardi gaire en arribar, perquè aquest hauria de ser l’objectiu de tota escola,   que tothom tinguéssim “el mismo librillo” (PERÒ QUE NO SIGUI UN LLIBRE DE TEXT SI US PLAU)

"Cada maestrillo…

No volem lloros!

Potser és una frase un xic radical i treta fora de context també pot resultar contraproduent educativament parlant, però el cert és que des de fa uns dies aquest retol està al suro de la classe de cinquè.
M’agraden els efectes sorpresa que ocasiones a la gent i a un grup de gent en concret, aquesta experiència l’aplico a les tutories i als equips on he estat o sóc entrenador. Els resultats no són sempre positius o no aconsegueixen assolir els objectius pels quals havien estat pensats, però millor o pitjor sí que estic convençut que és una dinàmica vàlida per observar les reaccions espontànies. 
     Aquesta imatge se la van trobar els alumnes de cinquè un dia a les nou del matí, estava en un lloc prou visible perquè fos vista de tot arreu però que tampoc ocupés l’espai central de la classe, el primer que la va veure va riure però no va dir res, el segon la va comentar a un company i finalment el tercer o quart es va envalantonar (tampoc cal gaire) i va venir a preguntar-se que volia dir aquell lloro penjat. 
Finalment quan els comentaris ja eren generals, vaig deixar que fessin les seves pròpies deduccions: 
Per què creieu que he penjat aquest dibuix? Que deu voler dir? Les respostes van ser distretes, algunes de més elaborades que d’altres: vol dir que a la classe no hem de portar animals… Vol dir que no podem córrer per la classe (volar)… vol dir que hem de callar i no parlar (vaig aclarir-los que era un lloro i no una cotorra, però cal dir que la idea no em va desagradar)….
Després d’algunes deduccions més , vaig explicar-los quin era el veritable sentit de la imatge del lloro i el perquè l’havia penjat:Els lloros són animals molt intel·ligens? Alguns pensen que si, perquè els lloros repeteixen les frases i paraules dels adults, però, els vaig explicar que les diuen per repetició i no pas perquè entenguin el veritable sentit de la frase, els vaig posar l’exemple del lloro Manel d’un bar de Calafell, que quan sent Messi, diu Visca el Barça!, no ho diu perquè Messi sigui del Barça i ho associï sinó perquè el seu amo Rafa l’ha repetit mil cops. 
I tot aquest rotllo dels lloros, que té a veure amb aquesta classe? Els vaig seguir explicant: Doncs que moltes vegades alguns de vosaltres feu com els lloros, estudieu uns conceptes de memòria per després repetir-los sense que molts cops sapigueu que volen dir, i la conseqüència és que al cap de poc temps s’obliden… i això no m’agradaria que passés aquest curs, entre tots hem de buscar eines i maneres per convertir l’aprenentatge en quelcom significatiu i sé vosaltres mateixos els que escolliu com aprendre i de quina manera. 
Finalment per concloure els vaig “manar” que si algun cop jo com a mestre els feia aprendre’s alguna cosa com a lloros que m’ho diguessin, i entre tots havíem de procurar fer de l’aprenentatge un espai on no “volessin lloros” 
Tota aquesta parafernàlia està molt bé, però s’ha ha de posar en pràctica, perquè els nostres alumnes entenguin que no són lloros, els mestres tenim una gran responsabilitat, és molt fàcil donar una classe magistral amb el llibre davant, o explicant un concepte i després per avaluar demanar als alumnes que ho escriguin o “vomitin” en un paper. 
Tenim un doble repte: en primer terme: Donar camins de manera d’eines on els nostres alumnes puguin caminar per arribar a un descobriment (aprenentatge, concepte…) i per altra banda trobar mecanismes (rúbriques…) per poder avaluar aquest camí. I això no és gens fàcil requereix molts cops crear, innovar, ser valent, ser creatiu, verbs i paraules allunyades de la zona de confort de molts mestres.
Perquè filosofant vull rescatar una cita molt adient: Més important que la  meta és el camí, i hem d’aconseguir que els nostres alumnes siguin cercadors.
No volem lloros!

La por

És que el Pere no ens fa por!

 L’altre dia la Marina de deu anys, amb un to innocent donava aquesta resposta, alhora tan senzilla i alhora tan contundent i clara, a la pregunta feta pel tutor.
La pregunta també era clara però no sempre trobava resposta en els alumnes: Perquè us porteu així a la classe del Pere? Si sou capaços de portar-vos correctament amb uns mestres perquè amb altres no?

No és el primer any que com a tutor faig aquesta pregunta als alumnes, uns anys pot ser del Pere, altres de la Joana, però tl’experiència m’ha demostrat que els alumnes no es porten de la mateixa manera davant d’uns mestres que davant d’uns altres, cosa normal ja que els adults molts cops fem el mateix, però realment que és el que porta als alumnes a portar-se d’una manera o altre amb un professor o altre?

La Marina va donar una raó; la por: potser una raó,però em nego a creure que sigui la única, por a què? A que ens castigui, a que ens cridi, a que s’enfadi, a que ho digui als pares…. (per sort no existeix en els nostres temps la por física, almenys a les escoles). Aquesta por més psicològica que física és bona? Cal que els nens tinguin por per portar-se bé a la classe? No s’hauria de crear un clima de confiança, respecte i empatia entre alumnes i mestres perquè el comportament anés rodat?
Si que és cert que hi ha mestres que amb sols la seva presència ja infonen respecte, i potser respecte seria la paraula més adient, ja que la paraula en si engloba aspectes bàsics en la relació entre persones ja que si respectem als altres en certa manera estem aconseguint que ens respectin a nosaltres, però també la paraula respecte mal utilitzada té el sentit de imposició o submissió. Em nego a voler creure que els alumnes es porten bé (caldria analitzar que és portar-se bé un altre dia) perquè em tenen por, i alhora es portin malament amb un altre perquè no en tenen, em nego a pensar que només la por és la base real per la que un alumne es porta bé a unes classes o no a unes altres, em nego a pensar-ho perquè sinó estaria convertint l’escola en un centre de reclutament i submissió com ja he dit anteriorment i potser aquesta creença és falsa i utòpica però m’agradaria creure que la relació mestre alumne traspassa el terme de la por i és situa en una altre línia de relació diferent i de fet tanco els ulls i penso que…

  • M’agradaria creure que un alumne es porta bé a classe perquè té ganes d’aprendre i l’agrada el que està fent… 
  • M’agradaria pensar que un alumne es porta bé a classe perquè entén que allò que està aprenent té sentit i és important per ell… 
  • M’agradaria creure que un alumne es porta bé a classe perquè veu en el mestre aquell que el vol ajudar a créixer… 
  • M’agradaria pensar que un alumne es porta bé a classe perquè està a gust en l’entorn i es sent estimat i protegit…. 
  • M’agradaria creure que un alumne es porta bé a classe perquè es sent important per qui és i per com és.... 

 SI, ja ho sé això és un somni, però no crec pas que estigui en la línia dels somnis utòpics que tots tenim, més que en la línia dels somnis jo ho situaria en la línia dels objectius que hem de tenir TOTS els mestres sigui quina sigui la nostra etapa i la nostra assignatura.

La por

nova malaltia

Hi ha mestres que pateixen una malaltia que no surt a cap “vademecum” de cap metge de capçalera ni de cap eminent investigador, és una malaltia que amb els anys, alguns docents van agafant i que un cop la tens costa molt i molt la cura i fins i tot en alguns casos no hi ha remei per a ella.

No, no parlo ni de l’estrès, ni les depressions, ni dels atacs de pànic, ni d’angoixa, res de tot això, parlo de la malaltia anomenada” enyoritis”.

En què consisteix aquesta malaltia? Com reconèixer a algun docent que pateix aquesta malaltia? Com saber si al vostre centre habita algun mestre que la té?
Molt senzill, de ben segur que coneixeu a més d’un: els mestres que la pateixen , tenen els següents símptomes: Dia rere dia estan “enyorant” temps antics, són seves frases com ara: Abans era tot tan diferent…. fa un temps això no passava… les famílies eren tan atentes… quan jo vaig començar a l’escola es respirava un altre ambient… i així dia rere dia es van autoconvencent que actualment l’educació, l’escola, els alumnes i les famílies són molt pitjors que fa anys i que no hi ha res a fer i que tot és molt pitjor.

Quins són els símptomes?
Doncs desmotivació, poques ganes de fer coses diferents, seguir el llibre de text i esperar les vacances, fer les mínimes sortides per no tenir problemes, queixar-se a tot hora….

 S’encomana?Per desgràcia si, els especialistes en aquests tipus de malalties diuen que aquests tipus de comentaris acaben convencent a les persones que envolten a qui la pateix, i que a base de repetir-les i de posar casos reals les persones acaben sumant-se a l’ “enyoritis”

 Té cura?Depèn de la persona, hi haurà qui no tingui cap ganes de curar-se, perquè és una justificació per no sortir de la zona de confort que tantes vegades he insistit que és la clau de tot mestre o també hi haurà qui faci seva la frase: pels anys que em queden… però mai s’ha de perdre l’esperança…
Perquè si que hi ha remei per aquesta malaltia: Per exemple envoltar el malalt de persones decidides a no “enyorar” i si disposades a “canviar”, envoltar al pacient de docents que tenint en compte el passat són conscients que si no volen els mateixos resultats han de fer coses diferents, persones conscients que a totes les èpoques hi ha hagut aspectes molt positius però també negatius, persones que tinguin clar que generalitzar no porta enlloc i que “enyorar” no et fa millorar la realitat existent.

 I el més important podem vacunar-nos per no caure en l’”enyoritis”?
No existeix actualment cap vacuna que sigui 100% efectiva contra aquesta malaltia, però si que els especialistes recomanen un seguit d’accions diàries perquè aquesta malaltia no s’agafi o si més no evitar els contagis massius. (imagineu una escola on tots els docents estiguessin afectats ) Algunes d’aquestes recomanacions són:

  • Sortir de la zona de confort que molts mestres la tenen com a mode de vida professional.
  •  La formació permanent com a camí d’un possible canvi de la manera de fer. 
  • No fer el de sempre. 
  • El contacte amb persones docents d’altres escoles
  •  No tenir por de les xarxes socials com a vehicle de comunicació i intercanvi d’opinions 
  • Tenir hobbies personals que omplin
  •  Escriure un bloc de vivències 
  • Viure el dia a dia com un regal.
  • Descobrir les petites coses del dia a dia.
  • No veure les famílies coma a enemic sinó com a acompanyants de la tasca-
  • I sobretot, sobretot allunyar-se de persones negatives…. 

De moment, malgrat hi ha dies de tot, penso que no tinc encara aquesta malaltia. Per això encara que em costi el meu esforç, preocuro en la mida del possible seguir algunes de les recomanacions del prospecte de l’”enyoritis”que per cert, el vaig trobar ahir en els lavabos de l’escola ….

nova malaltia

L’edat…

Cada any que passa, i suposo que de ser cosa de l’edat, em costa més entendre, estar a gust i estar motivatt dins del sistema educatiu actual.
El meu principal argument és la distància que intueixo que hi ha , entre el que ofereix l’escola als infants i el que la societat i el futur els demana o demanarà:

  • Una institució que funciona pràcticament amb els mateixes normes i regles que gairebé a principis del segle passat. 
  • Una institució que obliga a arribar tots al mateix punt, encara que s’ompli la boca de conceptes com ara: Cooperativisme, col·laboració, ritme de creixement.
  • Una institució tan “obligada “ a fer el que la burocràcia diu, que talla les ales a tota possible iniciativa. Una institució que tanca sovint les portes a les famílies o si més no no troba amb encert la clau que la pugui obrir. 
  • Una institució indispensable en teoria per tothom però alhora tan maltractada que sovint compleix només en la funció de guarderia (del verb guardar). 
  • Una institució que depèn més de la vocació d’alguns que no pas de la professionalitat dels seus “treballadors”… 

       Arribat a aquest punt, alguns em direu pessimista i d’altres puristes em direu que existeixen moltes experiències d’escoles innovadores que estan fent moltes apostes per trencar aquesta situació, escoles que donen l’esquena al currículum fet per alguns que mai han trepitjat una aula i escoles que amb la fermesa d’un equip de mestres amb empenta i uns pares compromesos lluiten per canviar la situació ( i és cert, doncs he llegit uns quants articles i he conegut de primera mà algunes experiències)

Però el que és indiscutible és que moltes, la majoria de les nostres escoles seguim navegant pel mateix riu sense cap altre pretensió de procurar no caure i per res del món voldrien anar a contracorrent. I si, masses cops ja és un mèrit no caure, doncs no falta qui faci anar d’una banda a l’altre el vaixell.

Però no anem bé, no ho estem fent del tot bé i com escrivia en la meva anterior entrada, sovint hi ha masses “mariners” que em carreguen per voler tirar l’àncora cada cop que algun “mariner” s’atreveix a agafar el timó i canviar de rumb.

L’edat…