La capsa de cartró

Si formem part de la mena de mestres inconformistes amb la nostra feina…
Si sovint ens sentim insatisfets amb els materials que proposen els llibres de text…
Si molts cops llegim o compartim a les xarxes socials noves metodologies o maneres de fer… en definitiva, si som aquells estranys éssers que sovint ens envoltem de llibres o ens endinsem navegant hores i hores per internet per trobar el gran recurs que faci despertar les ganes d’aprendre dels nostres alumnes, de ben segur que aquest vídeo, al mateix temps que a mi, us farà reflexionar i, en els millors dels casos, despertarà més d’un somriure.
I no, avui no us vull escriure de cap nova manera de motivar als nens i nenes de la classe, tampoc de cap eina revolucionària que farà estar els alumnes pendents de nosaltres i entusiasmats d’una manera mai vista a la classe.
Avui us vull parlar d’un dels elements bàsics per a l’aprenentatge, un valor clau pel desenvolupament tant psíquic com emocional de qualsevol nen o nena que tinguem entre nosaltres: LA IMAGINACIÓ.
El verb imaginar ha anat perdent força, ha anat perdent pes en la nostra
societat marcada pels ítems visuals.
Tot és imatge, el que abans dèiem: “una imatge val més que mil paraules”, ha deixat de ser una bona dita per passar a ser una realitat indiscutible i habitual.
Els nens i nenes des que tenen pocs mesos ja estan exposats a milers d’imatges de colors, amb un sol clic els transportem a diferents llocs del món, amb un sol clic som capaços d’estar a l’edat mitjana lluitant amb cavallers i dracs o a l’edat antiga donant de menjar a grans i majestuosos dinosaures.
La imaginació ha anat perdent força a passes agegantades, ja que ja no necessitem imaginar, ja que tot ho veiem sense gaire esforç. Què provoca aquesta pèrdua d’imaginació?
– En primer lloc els puristes de la llengua dirien que això té una repercussió negativa en llegir; la lectura és un dels grans problemes per resoldre en el món educatiu, els nombrosos plans de lectura engegats per l’administració, encara no han trobat la clau que obri les ganes de llegir dels alumnes. Aquesta manca de motivació vers la lectura provoca de retruc, i en una espiral d’efectes negatius, problemes de comprensió lectora, dificultats d’expressió escrita i en conseqüència elevades faltes d’ortografia.
– En segon lloc també provoca una manca de CREATIVITAT, la imaginació d’un infant és el preludi d’una creativitat adolescent i adulta. Sense aquesta imaginació, sense aquesta capacitat de crear, estem fent uns alumnes indefensos davant els nous reptes del dia de demà, incapaços de pensar més enllà del que veuen, incapaços de preveure dificultats o de resoldre problemes …
Està molt bé (i jo sóc el primer) de treballar amb noves eines, de fer les classes plenes de visualitzacions (és del tot necessari) però no ens podem deixar portar només per això. Hem de donar valor a les petites coses, hem de donar valor al joc (una altra paraula que sembla treta del diccionari en moltes classes i en algunes escoles), hem de deixar que els nostres alumnes facin volar més la imaginació.

Perquè molts cops potser és més important la capsa de l’ordinador que el propi ordinador…. 

La capsa de cartró

Coses del Nadal

SI, certament em podeu convèncer dient que ens manipulen…
SI, em podeu dir que ens volen fer emocionar per després vendre’ns el darrer article de moda…
SI, em podeu assegurar que ens enganyen per fer-nos caure en la llagrimeta fàcil…
Si, em podeu repetir que ens prenen per tontos perquè caiguen i mosseguem l’ham…
SI, estic amb vosaltres, experts en campanyes i experts en cursos de publicitat subliminal, ens fan anar per allà on volen…

Si, si, si, si i si, ja ho sé, però que voleu que us digui, totes aquestes campanyes publicitàries d’abans del Nadal m’agraden, perquè penso que si l’objectiu final es vendre el seu producte a mi m’és igual, potser el compro o segurament no, però el que si que sé del cert, és que en un primer moment la intenció del publicista ha estat emocionar i transmetre uns valors que del tot estic convençut que són vàlids per totes les persones i sobretot per tots els infants.

El Nadal, com altres dies de l’any, ara em bé el cap aquella fantàstica poesia en forma de pregària de “cada dia podria ser Nadal” és un bon moment per practicar amb els alumnes, una de les assignatures que haurien d’estar amb lletres majúscules en el nostre currículum i malauradament no hi és: L’educació emocional, l’educació en valors.

I d’aquest anunci, en podem extreure moltes aplicacions educatives:valors com Pau, amistat, respecte, no violència, resolució de conflictes….
Perquè si d’una cosa estic convençut és que hem d’aprofitar els pocs moments on la societat ens deixa una petita escletxa oberta a manera d’emocions on poder treballar els valors amb els alumnes d’una manera conjunta entre societat i escola, sinó ho aprofitem veritablement el futur el tenim complicat.

… I si això passa per Nadal doncs benvingut sigui…
 

Coses del Nadal

No sóc un bon mestre

Avui he sortit de nou trist i descontent de l’escola, em faig gran, abans aquestes coses no en passaven, i el pitjor del cas, és que penso que aquest bloc s’està convertint en un diari personal d’un mestre desconcertat davant d’un món educatiu que el supera i on només vomito per escrit tots aquells pensaments que el dia a dia em provoquen les situacions que visc.
Avui, m’he dedicat a fer un experiment (em direu, quina poca feina) entre totes les mestres i els mestres que m’he trobat a l’escola: quin? Mentalment he anat anotant quants mestres es queixaven de la molta feina que hi ha ara per Nadal i de les ganes que passi tot plegat.
Sabeu la resposta? Doncs en una escola petita com la meva, vuit persones s’han lamentat o queixat de tot plegat. Que si notes, que si cançons, que si murals, que si postals, que si obres de teatre, que si els nens i nenes estan insuportables, que si reunions.. a tot arreu a l’ascensor, al passadís, a l’hora de dinar, al pati… el tema de conversa era la “quantitat de feina” i “és la pitjor època de l’any”
Però com un mestre pot arribar a dir: el Nadal és la pitjor època de l’any????? 
Ho reconec, entono el “mea culpa”, no sóc un bon mestre, no sóc un gran professional, sóc un “bitxo raro”, però, no ho digueu a ningú, m’encanta aquests temps, m’encanta veure com els nens i nenes gaudeixen d’aquestes vivències, m’encanta com pinten, com assajant les obres de teatre, com entonen amb millor o pitjor afinament les cançons, com criden, com s’esvaloten, com s’abracen als nens més petits, com en definitiva per una vegada a l’any encara que sigui una: s’ho passen bé a l’escola. 
I si, això comporta nervis, comporta que no es facin divisions, ni sintagmes nominals, comporta que no hi hagi silenci a les classes, comporta cansament, comporta que no es segueixi la programació… en definitiva que es faci vida, que es faci emoció, que és faci somriures que es faci quelcom que enllaça realment l’escola amb la vida real dels alumnes, que no desentona amb la seva realitat, que no els és indiferent, que provoca sentiments… 
El més absurd de tot, però ha estat quan una mestre entre queixes i més queixes, m’ha deixat anar; i quan ensenyem alguna cosa? no hi ha temps per fer classe!!!. Jo penso: no ensenyem al Nadal?
Cada acció és una ensenyança, emocionant-se, sent solidari, pintant, retallant, dibuixant, cantant, memoritzant, expressant… tot això costa molt acceptar que també són aprenentatges? Costa molt entendre que això també és fer escola?
I com sempre les que més feina deuen tenir i les que menys es queixen: els d’educació infantil, per què? Dedueixo perquè si fa no fa durant tot l’any és igual: crits, manualitats, cançons… però és clar, com també he sentit a dir algunes vegades: Ells no han “d’ensenyar” no “han de seguir un llibre,, un currículum”
Molts cops prostituïm el terme “ensenyar” i el reduïm a la mínima expressió, creien que ensenyar és fer medi, fer llengües o fer matemàtiques, com he dit més d’un cop i ho torno a dir: cal “infantilitzar” l’educació primària urgentment, cal buscar experiències on els alumnes “aprenguin” gaudint i aprenguin el que de veritat els serveix. 
 Però és clar, potser és més còmode tenir els nens i nenes asseguts en fileres i recitant tots junts la taula del nou i que després en silenci facin una redacció amb bona cal•ligrafia sobre que és el que els agrada del Nadal.
No sóc un bon mestre

Una avaluació utòpica

Ja la tenim aquí, com aquella festa que tothom saps quan és, però que molts pocs volen anar, l’avaluació torna a fer acte de presència en la vida de mestres i alumnes. I com cada vegada en aquestes dates prèvies em tornen els mateixos dubtes i les mateixes angoixes, uns maldecaps que a la llarga van desapareixen deixant un rastre d’inquietud davant la tasca realitzada.

     No m’agrada avaluar, no m’agrada posar notes, no m’agrada gens… potser és el que més detesto d’aquesta tasca de ser docent, ser jutge d’unes capacitats, d’uns coneixements, d’unes actituds… personalment no m’apassiona, no m’entusiasma sinó tot al contrari, si per mi fos ho eliminaria… ara cauran sobre mi, tots els experts pedagogs (molt més formats que jo) que diran que l’avaluació es necessària i imprescindible.
    Però que voleu que us digui, a la primària, serveixen de molt?…  Bé ara estic escoltan a tots els que em diuen: Si, per saber si l’alumne va adquirint uns coneixements ( que la majoria al cap de pocs dies ja els ha oblidat) per saber si l’alumne va adquirint unes habilitats, unes capacitats (aquí els puristes de la reforma em diran que s’ha d’avaluar per competències) i jo els diré que la majoria que ho fan, acaben fent exàmens de coneixements…
    La primària ha de ser un camí, no ha de ser una cursa per etapes on quan s’acaba una etapa, molts cops comença un altre que poc ha de veure en l’anterior.
   Penso que la veritable avaluació l’ha de fer l’alumne. Ara tanco els ulls, m’imagino a la meva escola ideal (molt i molt allunyada d’aquí…) i penso: I si ens atrevíssim a donar un full en blanc, amb el nom, els cognoms de l’alumne i unes preguntes tipus:
  • Què he après? 
  • Com ho he après?
  • Em serveix per alguna cosa el què he après? 
  • M’he divertit?
  • M’he esforçat?
  • M’he sentit protagonista del meu aprenentatge?
  • M’he emocionat? 
  • He ajudat als altres a arribar fins on he arribat jo? 
  • He utilitzat unes eines que em serviran en un futur?
  • He fet partícip a la meva família del que vaig aprenent?
  • Ho he compartit amb altres nens i nenes virtualment?
  • (us convido a afegir-ne les que volgueu)

A partir de les seves respostes potser, i només dic potser (perquè sóc un ignorant en temes d’avaluació) tindríem una nota molt més objectiva que no pas ara amb tots els ítems que recollim. Perquè no fem la prova? Per què per un dia ens deixem del “insuficiente y notable” dels anys 80? (gairebé 40 anys han passat i posem els mateixos ítems), tenim por de les respostes dels alumnes?

  Malauradament , obro els ulls, torno a la realitat i sé que això no passarà: masses riscos i masses pors: pors a que diran als pares, pors a que diran als puristes de l’exigència, pors a que els alumnes deixin de tenir por a suspendre i perdem les poques armes que tenen alguns per mantenir la disciplina…pors i pors que no ens deixaran córrer riscos, no sigui que…
Una avaluació utòpica

Armes del diable

Ja fa una època, que en ve al cap un pensament que em fa rodolar el cervell i reflexionar una estona i que a cops em provoca neguit i a cops incomoditat…

         Fins fa no gaire, vivia amb la percepció que fora de la meva escola no existia cap escola més; els docents que conec del dia a dia eren els meus únics referents, que el model d’escola que havia mamat de petit i seguit mamant si fa no fa en els meus anys de mestre eren el centre de l’univers i que fora d’allò la realitat era semblant i si fa no fa idèntica.
       Vivia instal·lat en una comoditat gratuïta, en un fer les coses perquè s’han de fer i perquè sempre s’han fet així. I si és clar, existien cursets, existien llibres, revistes on deixaven clar que un altre escola era possible, que una altra educació, metodologia, altres eines existien i … Però què voleu que us digui, el meu llibre, les meves fitxes, els meus exàmens del zero al deu, les meves còpies, les fileres a la classe… eren la meva tranquil·litat, la seguretat que allò era que s’havia de fer, total si tothom ho feia igual era perquè estava bé oi?

     Però de cop, ai quin sotrac: L’edat? La maduresa? Un accident? Una picada de mosquit?… Alguna cosa va provocar un terrabastall al meu cervell i va fer que la realitat en la qual havia estat vivint els darrers anys quedés estroncada i trencada en mil bocins. I a partir de llavors i fins avui, ja no visc tranquil, he conegut altres realitats, altres metodologies, altres eines, altres mestres, diferents pedagogs, altres maneres de fer, altres maneres d’aprendre, d’ensenyar, d’avaluar, de fer escola, de fer família escola, que em fan estar en un neguit constant.  Aquestes noves maneres o aquestes noves persones, em provoquen inseguretat, em provoquen ansietat, em provoquen rebelió, em provoquen uns nervis, em provoca un voler fer les coses diferent però amb por del que diran i que molts cops provoquen  mossegades de llengua  per no deixar de seguir fent com si res….

 Què ha sigut el detonant d’aquest canvi de mentalitat? Doncs si, després de moltes i moltes voltes puc confirmar que la culpa les tenen: Les maleïdes xarxes socials, el desconegut Twitter , l’inútil bloc que escric… totes aquestes tres funestes armes mortíferes han provocat que ja no sigui el mestre d’abans; que ja no visqui tranquil amb el meu Santillana (perdó sr llibre)

 M’agradaria ser  com Don Quixot i que com les seves germanes, algú em tirès a la foguera totes aquestes poderoses armes que m’han capgirat el cervell, que m’han fet entendre que estem educant a nens del segle XXI amb el pensament de mestres del segle XX, a la foguera el twitter i tots els Mestres que m’han ensenyat altres realitats , a la foguera totes les realitats d’altres escoles que utilitzen mètodes perversos com ara treballar per projectes o fer servir els mòbils (una altre eina del diable), a la foguera els Canals del Facebook d’escoles que comparteixen activitats per les famílies, a la foguera al bloc que m’ha fet pensar i escriure històries horribles, que m’ha fet buidar en un ordinador els pensaments d’un boig…

En definitiva, potser vivia millor abans (segur que si, sense dubte) però que voleu que us digui, prefereixo de tant en tant tenir maldecaps incòmodes i seguir carregant les armes del diable per sentir-me que formo part d’un col.lectiu que troba amb la incomoditat la seva raó per seguir creixent.

Per alguna cosa he fet i segueixo fent de Llucifer als Pastorets… (per cert dia 14, 20 i 21 de desembre al Casal Font Fargues)

Armes del diable

Ser mestre i pare ( 1a part)

L’edat et fa veure les coses, les situacions, les relacions, les perspectives, els encerts, els fracassos… d’una manera diferent, entenc que no és el mateix la visió d’un mestre novell de 22 anys que d’un de 45 amb més de 20 anys d’experiència docent.

Aquest procés de canvi, tothom el pateix, d’una manera diferent de ben segur, però el pateix. Però penso, que es un canvi inconscient molts cops, la persona a mida que avança en edat va adquirint més experiència en allò que fa, més seguretat, però que aquesta edat no necessàriament et provoca un canvi radical en la manera de fer o de ser. Parlo en primera persona? Evidentment, cada persona és diferent, però m’atreveixo a insinuar-lo.

Però el que veritablement canvia la perspectiva de moltes coses (jo diria que de totes) és quant ets pare o mare, i això sigui a l’edat que sigui, penso que la realitat es transforma i el que abans segur que era blau ara potser t’ho mires i és d’un verd claret. Amb això vull dir, que un mestre porti 10, 15 o 30 anys fent d’educador, quan és pare o mare la seva visió de l’educació per força ha de canviar i aquests canvi segurament provoqui diferents connotacions en la tasca del dia a dia.

Quan un és pare vol el millor pels seus fills, vol que el metge solucioni tots els problemes de salut que pugui tenir, vol que la cadireta del cotxe resulti la més segura del mercat, vol que … en definitiva el millor per la persona que més estima… i quan arriba el moment d’anar a l’escola? Doncs buscarà l’escola que millor eduqui al seu fill. Doncs si tot això ho té clar, el pare-mestre, la seva tasca diària ha de millorar per força, per què? Doncs perquè voldrà educar, ensenyar, estimar, transmetre valors, educar en definitiva de la mateixa manera que l’agrada que ho facin al seu fill.

   Personalment des de que sóc pare m’he fet la mateixa pregunta molts dies a l’escola? Sóc el mestre que m’agradaria que els meus fills tinguessin? Faig les classes de la manera que m’agradaria que al meu fill les rebés? Transmeto, emociono, educo com el/la mestre dels meus fills m’agradaria que ho fes? Totes aquestes preguntes per força provoquen un malestar positiu, un inconformisme, un voler fer les coses d’una manera diferent. SI, penso que ajuda molt ser pare o mare a la tasca de mestre, a part t’adones de moltes coses que abans no feies, te n’adones que la importància que molts cops donem a l’escola es relativitza, que els nens i nenes viuen el moment però que després tot passa…

 Ajuda a ser un mestre diferent el fet de ser pare, amb això no dic que hi hagi molts bon mestres que no siguin pares, o molts mals mestres que ho siguin, però estic convençut que molts pares o mares que m’esteu llegint estareu d’acord amb mi que l’educació es veu diferent.

Encara però, que la visió de l’educació canviï no tot es flors i violes, el temps, aquest veritable ser monstruós que ens menja, també intervé quan ets pare o mare oi que si?

Ser mestre i pare ( 1a part)