Una avaluació utòpica

Ja la tenim aquí, com aquella festa que tothom saps quan és, però que molts pocs volen anar, l’avaluació torna a fer acte de presència en la vida de mestres i alumnes. I com cada vegada en aquestes dates prèvies em tornen els mateixos dubtes i les mateixes angoixes, uns maldecaps que a la llarga van desapareixen deixant un rastre d’inquietud davant la tasca realitzada.

     No m’agrada avaluar, no m’agrada posar notes, no m’agrada gens… potser és el que més detesto d’aquesta tasca de ser docent, ser jutge d’unes capacitats, d’uns coneixements, d’unes actituds… personalment no m’apassiona, no m’entusiasma sinó tot al contrari, si per mi fos ho eliminaria… ara cauran sobre mi, tots els experts pedagogs (molt més formats que jo) que diran que l’avaluació es necessària i imprescindible.
    Però que voleu que us digui, a la primària, serveixen de molt?…  Bé ara estic escoltan a tots els que em diuen: Si, per saber si l’alumne va adquirint uns coneixements ( que la majoria al cap de pocs dies ja els ha oblidat) per saber si l’alumne va adquirint unes habilitats, unes capacitats (aquí els puristes de la reforma em diran que s’ha d’avaluar per competències) i jo els diré que la majoria que ho fan, acaben fent exàmens de coneixements…
    La primària ha de ser un camí, no ha de ser una cursa per etapes on quan s’acaba una etapa, molts cops comença un altre que poc ha de veure en l’anterior.
   Penso que la veritable avaluació l’ha de fer l’alumne. Ara tanco els ulls, m’imagino a la meva escola ideal (molt i molt allunyada d’aquí…) i penso: I si ens atrevíssim a donar un full en blanc, amb el nom, els cognoms de l’alumne i unes preguntes tipus:
  • Què he après? 
  • Com ho he après?
  • Em serveix per alguna cosa el què he après? 
  • M’he divertit?
  • M’he esforçat?
  • M’he sentit protagonista del meu aprenentatge?
  • M’he emocionat? 
  • He ajudat als altres a arribar fins on he arribat jo? 
  • He utilitzat unes eines que em serviran en un futur?
  • He fet partícip a la meva família del que vaig aprenent?
  • Ho he compartit amb altres nens i nenes virtualment?
  • (us convido a afegir-ne les que volgueu)

A partir de les seves respostes potser, i només dic potser (perquè sóc un ignorant en temes d’avaluació) tindríem una nota molt més objectiva que no pas ara amb tots els ítems que recollim. Perquè no fem la prova? Per què per un dia ens deixem del “insuficiente y notable” dels anys 80? (gairebé 40 anys han passat i posem els mateixos ítems), tenim por de les respostes dels alumnes?

  Malauradament , obro els ulls, torno a la realitat i sé que això no passarà: masses riscos i masses pors: pors a que diran als pares, pors a que diran als puristes de l’exigència, pors a que els alumnes deixin de tenir por a suspendre i perdem les poques armes que tenen alguns per mantenir la disciplina…pors i pors que no ens deixaran córrer riscos, no sigui que…
Advertisements
Una avaluació utòpica

One thought on “Una avaluació utòpica

  1. Estic molt d'acord, Joan. Però potser tenim algun espai per realitzar aquesta avaluació alternativa que proposes. La junta d'avaluació segurament sigui una altra història, però crec que amb l'alumnat sí que podem anar introduint aquestes propostes alternatives i molt més enriquidores que no pas la nota de torn. En fi, continuem. Bona avaluació! 😉

    Like

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s